Actitud: Positura expressiva que correspon a una certa disposició de l’ànim.
|
Font: Pompeu Fabra, Diccionari General de la Llengua Catalana , Edhasa 1980.
Les definicions dels bons diccionaris tenen la seva funció, però sovint no ens expliquen el que experimentem a la vida o el que voldríem saber. En els diaris hi podem trobar explicacions que ens satisfacin aquestes necessitats.
En aquest apartat hi trobaràs els temes sobre actituds que pots triar.
- 1.3.1 Algunes preguntes
- 1.3.2 Altruista
- 1.3.3 Militant
- 1.3.4 Positiva
- 1.3.5 Perfeccionista
- 1.3.6 Cobdiciosa
- 1.3.7 Pacient
- 1.3.8 Agressiva passiva
- 1.3.9 Estressada
- 1.3.10 Violenta
- 1.3.11 Sexista
- 1.3.12 Egocentrista
- 1.3.13 Dogmàtica
- 1.3.14 Canvi de rumb
- 1.3.15 Arriscada
- 1.3.16 De baix impacte
- 1.3.17 Extremisme simplista
- 1.3.18 Passotisme professional
- 1.3.19 Dependent, masoquista, gregària, de superació, d'equip?
- 1.3 20 Optimista, pessimista
- 1.3.21 Comandament o lideratge
- 1.3.22 Després d'un trauma
- 1.3.23 Esperança o negació de l'evidència
- 1.3.24 No ètica
Homes i dones no competeixen: els homes rivalitzen amb homes per jerarquia i les dones amb dones per protagonisme.
Lluís Amiguet, entrevista a Louann Brizendine, "La fidelidad en él depende de un gen; en ella del día del mes", La Vanguardia 1-06-2010.
Qualsevol
que hagi passat temps al pati d'una escola el reconeixerà: el dèbil que camina
amb el fustigador fanfarró, obeint les seves ordres i, alhora, sent humiliat
constantment. [...] Això ho diu tot sobre la relació entre el narcisista i el
psicòpata, o el sàdic i el masoquista. S'alimenten mútuament. El desig d'adular
és tan fort com les ànsies del narcisista de ser servilment admirat. Hi ha una
cosa bastant primitiva en tot això: els febles busquen la protecció dels forts
mitjançant l'obediència, i el narcisista guanya el seu poder a partir de la
seva submissió. Això no sempre condueix a un abús, però moltes vegades sí.
La
humanitat ha inventat moltes maneres de moderar aquests tipus d'abús i
canalitzar aquells desitjos disminuint els danys. La religió ofereix un focus
abstracte per a l'adoració i la submissió i, en els nostres temps més seculars,
la reverència d'ídols espirituals ha estat reemplaçada per estrelles del rock o
herois esportius. El poder no es controla. Els trets pseudoreligiosos de les
grans dictadures del segle XX són un exemple terrible. Per a molts xinesos,
russos i alemanys, els seus líders eren déus. Els que sol subestimar-se és que
aquesta adoració no sempre és forçada. Moltes persones es tornen aduladores del
poder per pròpia voluntat. La submissió, paradoxalment, els fa sentir anys
febles.
Ian
Buruma, Llepar la bota que et trepitja, La Vanguardia 16-03-2019.
